Desfederem-nos

No és això, companys, no és això 

No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar.      I esperem, ben segur que esperem.  És l’espera dels que no ens aturaremfins que no calgui dir: no és això.(Lluís LLach) 

La plataforma DESFEDEREM-NOS (www.desfederem-nos.info) planteja prendre camins separats per a Convergència i per Unió. Ho fa conscient dels riscos i esperançada per les oportunitats que això suposa, especialment en benefici del país més que el dels propis partits.

 

Si els actors polítics que van signar l’any 1978 l’entesa permanent de CiU entre els dos partits, haguessin pogut mirar per una escletxa i veure què està succeint ara, estic convençut que potser s’ho haurien repensat. És de justícia dir que amb CiU hi ha hagut anys de bon funcionament amb resultats polítics destacables i guanys per Catalunya. Però, ara no és el cas, i a més la Federació grinyola cada cop que cal prendre decisions importants. Quan s’ha substituït la il·lusió per la desconfiança, i els projectes polítics s’han diferenciat, fins al punt que imperen estratègies internes per mantenir poder, càrrecs i candidats, sense regles justes i proporcionals, aleshores no hi ha alternativa cap a direccions conciliadores.

 

L’any 1978 es va prendre la decisió de no afinar en la representativitat dels dos partits dins la coalició de CiU en base a la seva implantació i importància. Possiblement una decisió adequada donats els moments d’incertesa política dels primers moments de la transició. L’any 2001, al Congrés de Tarragona, quan es va crear la Federació de CiU es va seguir la mateixa via, amb la diferència que el context havia canviat i per tant la mateixa decisió resultava, com a mínim qüestionable. Unió ja semblava respondre al perfil d’un partit molt minoritari amb tesis conservadores i amb una especial habilitat per treure un màxim rendiment de partit, de la seva presència en els òrgans de decisió, llistes de candidats de CiU, etc. En aquest temps, la Federació ha esgotat el seu projecte conjunt perquè s’han reproduït els problemes de sempre i encara amb més força.

 

La Unió que va separar del partit a Anton Cañellas l’any 1978 quan va voler integrar Unió Democràtica de Catalunya amb la UCD de Suárez en un gran espai de centre, ara es mostra incapaç de discutir el seu líder, que la va portant cap a dreceres d’espanyolitat. Quins són els objectius polítics del consell nacional d’Unió, pel que fa a la política espanyola? Són aquests coincidents amb els del seu líder?

 

No es pot permetre que qui té el benefici de la Federació CiU per ser cap de llista a Madrid es permeti frivolitzar i jugar amb l’esforç i sensibilitat de tanta gent que hi ha al darrera, i amb les conseqüències que això pot tenir pel país. Si realment en Duran està jugant amb foc, com és evident que fa, ara li toca cremar-se. Si Unió vol salvar la seva dignitat com a partit polític català, ha de saber prescindir dels serveis del seu cap de files, que els està fent variar el perfil de partit i enrareix les relacions amb els qui han estat tant temps al.liats. 

 

Explorem, ara, escenaris de futur. La implantació territorial d’UDC és molt discreta. A nivell municipal els seus regidors són escassos i majoritàriament en posicions políticament poc determinants. A tall d’exemple, a la comarca del Gironès dels 109 regidors electes de CiU només 7 són d’Unió i cap d’ells és alcalde. Aquesta situació és en certa mesura extrapolable a la resta del territori, ja que s’estima que Unió té únicament un 9% dels regidors als municipis catalans. Això deixa molt lluny la proporció d’1 a 4 que ha imperat durant tants anys a CiU, i l’1 a 5 que va postular recentment un mitjà de comunicació fruit d’una enquesta d’intenció de vot a 1000 persones. 

En aquest dibuix del mapa polític de CiU, Convergència està regalant a Unió posicions de primer nivell polític, i a més no es tradueix en èxits electorals, ans al contrari. Els líders d’UDC que possiblement haurien de lluitar de valent per superar els llindars de representació mínims per fer entrar al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles el seu partit gaudeixen d’una tranquilitat política que en lloc d’agrair i correspondre utilitzen de base per crear un club de poder i reivindicar mediàticament i periòdicament més i més, comprometent a Convergència per cercar in extremis posicions de consens cada cop més escasses. Aquesta pax romana no fa sinó posar en evidència novament l’esgotament del model de Federació CiU i generar un dèficit democràtic intern. I si no, pregunteu a Banyoles, Masquefa, Palamós, Igualada, Verdú, Girona, Salt, …

Ara per ara, prescindir d’Unió pot portar a Convergència a tenir nous arguments per recuperar el vot dels abstencionistes, per fer seu el vot de molts més nacionalistes i per crear un clima de treball nou i més engrescador en la construcció inacabada de país. També hi perdria, no cal amagar-se’n, però en una proporció segur que discreta. I d’altra banda no s’haurien de descartar, a priori, pactes post-electorals entre CDC i UDC

En cas de desfederació, Unió recuperaria tota la seva identitat de partit i podria dissenyar estratègies polítiques pròpies, cosa que qui sap si els portaria a recuperar massa crítica d’espais polítics que ara no voten CiU. 

 

Quan l’Artur Mas reclamava en el darrer Consell Nacional de CDC un motiu de pes per trencar amb Unió, ara li l’han servit en safata. Un torpedo directe contra el projecte de refundació del Catalanisme que ell mateix abandera des de Convergència. En Duran, com a líder d’Unió ha expressat clarament que cal saber amb qui i a on es va, en clara al·lusió a Convergència, ajornant ser proclamat candidat de CiU a Madrid. El moment és ara. No em digueu “que ara cal esperar” perquè serà “l’espera dels que no ens aturarem”.  

Lluís RoviraPortaveu de la Plataforma DESFEDEREM-NOSwww.desfederem-nos.infoConseller nacional CDC 

Salt, 19 de setembre de 2007